L’obsolescència programada

Aquest post comença després d’haver vist el documental de Cosima Dannoritzer  “Comprar, llençar, comprar”, que TV2 i la 2 de Televisió Espanyola van emetre fa uns mesos. L’argument de l’història, gira entorn al concepte de l’obsolescència programada, és a dir, la data de caducitat que s’ha introduït en tots els seus productes i béns de consum, per tal de garantir els nivells de consum que el sistema capitalisme necessita. Qui no s’ha trobat mai, que d’un dia per l’altre, una impressora o un mp3 deixa de funcionar, i que li surt més car reparar-lo que no pas comprar-ne un de nou? Aquesta es la filosofia que es va introduir durant els anys 20, en veure que els bens de consum duradors suposaven la ruïna per el capitalisme. Les primeres víctimes van ser les bombetes, que van passar a tenir una durada de 1.000 hores, quan la tecnologia de l’època permetia arribar fins a una mitjana de 2.500. Es va arribar a crear fins i tot, un càrtel de productors de bombetes, que obligava a totes les empreses a seguir aquesta restricció qualitativa, de manera que així, es garantien la seva pròpia supervivència en el mercat. Les mitges de niló van ser un altre cas força evident que va marcar aquella època. La seva durabilitat suposava pràcticament tota una vida, i això eren molt males noticies per l’industria productora. En l’actualitat, aquests dos productes, tenen limitada la seva vida hàbil, igual que passa amb el cas de les impressores. En el documental podem comprovar que la marca d’impressores Epson, incorpora xips en els seus productes, que limiten la seva productivitat a un número determinat de còpies, i que automàticament després de superar-les, l’impressora deixa de funcionar. Això no vol dir que alguna de les peces de l’impressora no funcioni correctament, res té a veure amb el funcionament dels seus components. Simplement, el fabricant entén, que en aquell precís instant ja necessites tenir una nova impressora. A més a més, s’asseguren la jugada, establint serveis tècnics el doble de cars del que costa produir cada nova impressora, i que per tant, t’obliguen a comprar-ne una de nova. Tot i així, la grandesa d’Internet, ja ens proporciona eines per intentar evadir aquesta practica deslleial. Si disposeu d’una impressora Epson, com és el meu cas, feu-vos a l’idea de que tard o d’hora deixara de funcionar perquè si i el servei tècnic us recomanarà que en compreu una de nova. Podeu optar per fer-ho, o podeu intentar utilitzeu el software que un programador rus a posat a disposició de la comunitat, i que permet enganyar aquest xip limitador (http://www.ssclg.com/epsone.shtml), per tal de recuperar les nostres impressores sense cap tipus de cost addicional.

Als Estats Units però, després d’un període fonamentat en l’obsolescència programada, a partir dels anys 50 es va començar a extendre una nova mentalitat en torn al consum, i que en l’actualitat a cobrat una alta vigència. Es tracta de crear necessites sobre els consumidors, més que produir productes temporalment limitats. Si es fomenta una necessitat d’adquirir constantment productes nous amb més prestacions i accessoris que els anteriors, arribarem a la mateixa conclusió consumista que la proposada per l’obsolescència. Òbviament, en ambdós casos, el nivell de consum que proposen és altament insostenible per al nostre Planeta, i cal buscar alternatives urgentment. Segons els càlculs del professor Arcadi Oliveras, “l’any 1986 tots els recursos que gastàvem els recuperàvem, l’any 2009 el 23 de setembre ja ho havíem gastat tot”. És a dir, que cada any gastem l’equivalen a una Terra i mitja. Si a això li sumem que un europeu genera 525 tones de residus l’any (prenent dades del 2008), s’ens obre un panorama realment esfereïdor, i que s’agreuja de manera constant amb l’evolució de la societat.

Contra això han començat a sorgir diverses veus que ens proporcionen alternatives per sortir d’aquest consum desenfrenat. Una d’aquestes teories, és la que defensa el propi Arcadi Oliveras, el Decreixement. Aquesta alternativa, posa en dubte la totalitat del sistema i es mostra contrari a la concepció general basada en el creixement econòmic. Podeu trobar amplia informació a la xarxa o a la pàgina web de la Xarxa pel Decreixement (http://www.decreixement.net/). També podem trobar altres propostes no tan radicals, més basades en una producció responsable. Cradle to cradle (del bressol al bressol), seria un d’aquests exemples. L’idea desenvolupada per William McDonough i Michael Braungart gira entorn a la producció a través de la reutilització de les escombraries com a matèria primera, i així, reintroduir-la de nou al cicle. Seria una manera també, d’acabar amb els grans abocadors mundials que el documental també ens mostral, i que afecten sobretot a països del tercer món com per exemple Ghana.

A Catalunya també s’han impulsat diverses iniciatives en favor d’un consum més responsable i de la reducció de la producció d’escombraries. “Reparat millor que nou” es el programa que a desenvolupat l’Entitat del Medi Ambient de l’Area Metropolitana de Barcelona (http://reparatmillorquenou.blogspot.com/), que a través dels seus tallers i cursos, proporciona eines a la ciutadana per tal de que aquesta mateixa es pugui reparar els seus propis objectes i/o productes, amb l’afany alhora, de canviar aquesta mentalitat consumidora compulsiva “d’usar i tirar.”

2 thoughts on “L’obsolescència programada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s