L’hipocrèsia del colonialisme, i la de Mariano Rajoy

Aquesta foto que va ser fet l’any 2008, en el viatge oficial que va fer Sarkozy (i Carla Bruni) a la dictatorial Tunísia de Ben Ali. Aquesta és ara més que mai, la foto de l’hipocrèsia del colonialisme europeu, després que una revolta pacífica a la capital Tunis haig fet caure el regim dictatorial de Ben Ali després de 23 anys. I es que, el President Sarkozy tot i les múltiples visites oficials al país, alhora de la veritat, no n’ha volgut saber res del destí de Ben Ali, i no va tardar ni 24 hores en negar-li l’asil polític que aquest havia demanat en veure que la seva vida corria perill.

Per refrescar memòries, no em volia deixar de comentar, que Tunísia va ser colonitzada per França l’any 1881 i no va ser fins el 1956 que es va poder alliberar constitucionalment, tot i que no del tot en la pràctica, de la pressió francesa. I França, com sempre, proclamant la defensa de les llibertats arreu del món, i alhora seguint obstinada en la seva actuació nefasta respecte el seu passat colonial…

 

Per altre banda, aquests últims dies, també em tingut una nova mostra d’hipocrèsia del PP respecte de les nacionalitats minoritàries que conformen Espanya. Rajoy ha declarat tan tranquil·lament, que l’introducció del català, gallec i l’euskera al Senat, no es una mesura pròpia d’un país normal. A això, jo li contesto, el mateix que va escriure dijous passat Sebastià Alzamora al diari Ara, que em va semblar molt encertada, i que us transcric a continuació:

“Si, d’acord amb Mariano Rajoy, permetre i facilitar la presència de les llengües oficials a les cambres de representació ciutadana no és propi de països normals, aleshores haurem de considerar que són anormals (o subnormals, o paranormals) països com Alemanya, Àustria, Bèlgica, Bulgària, Dinamarca, Eslovènia, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Hongria, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Letònia, Lituània, Liechtenstein, Luxemburg, Malta, Noruega, Països Baixos, Polònia, Portugal, Regne Unit, Suècia, Suïssa, República Txeca o Xipre (sud). Així queda palès en un informe presentat per la Plataforma per la Llengua el mes de juliol passat, el qual, amb el títol de Tractament oficial de les llengües en el països de la Unió Europea i de l’espai Schengen, ofereix una comparativa ben interessant sobre el reconeixement de l’oficialitat de les llengües pròpies de cada país en relació amb el seu nombre de parlants. Tots els països esmentats, per exemple, consideren oficials a tots els efectes -en plena igualtat amb la llengua majoritària- qualsevol llengua pròpia parlada per més d’un 5% de la població. És cert que, a la pràctica, es produeixen disfuncions prou conegudes en països com Itàlia i França, però, en qualsevol cas, Espanya és l’únic estat que no considera plenament oficials ni tan sols aquelles llengües parlades per més d’un 10% de la seva població, com és el cas del català. No sé quina valoració li mereix a Don Mariano aquesta dada, però no sembla pròpia d’un país gaire normal.”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s